Su Zirodde, Otzana

Mùsica istrumentale

Sa Sardigna possedit una sienda manna de mùsica istrumentale ca tenet una variedade manna de istrumentos, indìgenos e importados in èpocas diferentes, e ca custos istrumentos sunt galu oe impreados meda mescamente in logos e ocasiones chi pertocant sas festas. Sas launeddas (a tres cannas), a seguru, sunt s'istrumentu prus nòdidu e prus rapresentativu de s'ìsula.
Sa Sardigna possedit una sienda manna de mùsica istrumentale ca - dae unu chirru - tenet una variedade manna de istrumentos, siat indìgenos chi importados in èpocas diferentes, dae s'àteru chirru ca custos istrumentos sunt galu oe impreados medas mescamente in logos e ocasiones chi pertocant sas festas.
Sas launeddas, su clarinete a tres cannas piessinnu de sa Sardigna meridionale, a seguru sunt s'istrumentu prus nòdidu e prus rapresentativu de s'ìsula. In dies de oe sunt impreads in cuntestos litùrgicos e paralitùrgicos (acumpangiamentu de s'istàtua de su santu in sas professones), cando faghent sos ballos (sa parte de importu prus mannu e prus rapresentativa de su repertòriu) e in s'acumpangiamentu de paritzos càntigos a sa campidanesa. In s'edade ispagnola (XIV-XVII sèc.) fiat istada introduida sa chiterra in Sardigna. Oe, in su cuntestu traditzionale, est impreada pro su prus in duos repertòrios. In cabu de subra un'istrumentu prus mannu (chiterra sarda), cunforma a sa chiterra clàssica, l'impitant pro acumpangiare su càntigu a chiterra. Est unu repertòriu in ue, a dae chi est fatu a manera professionìstica (sa gara a chiterra), bi sunt duos o prus de duos cantadores chi cantant intreverende tràgios diferentes de melodia in intro de una filera de càntigos cuncordados. In cabu de giosso sa chiterra clàssica normale est cambiada a posta (seberende sas cordas e acordende•la a manera diversa) pro acumpangiare sos poetas improvisadores chi est comente chi pòrfient cun sa mètrica tzerriada "su versu". Intre sa segunda metade de su de XIX sèculos e sos primos deghènnios sunt lòmpidos in sardigna duos istrumentos aeròfonos a fodde: s'organete diatònicu e sa fisarmònica. Su primu s'est isparghinadu mescamente in su chirru tzentru-setentrionale de s'ìsula acostagiende su càntigu a tenore in s'acumpangiamentu de su ballu, mentras sa segunda at fatu sa matessi cosa cun sas launeddas. In unu sèculu, pagu prus o mancu, s'organete e sa fisarmònica si sunt isparghinados a manera ampra resurtende, sena duda peruna, sos istrumentos prus impreados in dies de oe pro acumpangiare su ballu. In su matessi tempus custos istrumentos ant desvilupadu piessinnos tècnicu-esecutivos chi podimus, sena duda, a dae chi los sonant in Sardigna, faeddare de "istile sardu". In s'ìsula b'at finas un'àtera creze manna de istrumentos "segundàrios", impreados in pagas zonas e in cuntestos non professionales mescamente pro acumpangiare sos ballos. De custos ammentamus paritzos idiòfonos comente su sulitu, su pipaiolu e su pipiolu (flàutu a bicu), sas benas (clarinetos bicàlamos), unos cantos membranòfonos, prus a notu sos tamburos a tzilindru cun membrana adopiada e carchi idiòfono comente sa trunfa ("scacciapensieri" metàllicu), su triàngulu e s'afuente (unu pratu metàllicu chi benit sonadu a ritmu cun una crae).
In cuntestu religiosu tocat finas de ammentare sa presèntzia de unos cantos sonadores "populares" de òrganu e armonium chi acumpàngiant su càntigu de sos fideles in sas funtziones litùrgicas e paralitùrgicas; de sos campanajos chi, a sas festas, sonant cun una tècnica esecutiva particulare e chi, in sas dies de Pasca (a dae sas campanas depent abarrare mudas), sunt remplasados dae chie produet sonos cun paritzos idiòfonos de linna o canna, cramados matracas o stròcula.

Bibliografia
G. Fara, Sulla musica popolare in Sardegna, a cura di G. N. Spanu, Nuoro, Ilisso, 1997 (raccolta di pubblicazioni varie a partire dal 1909).