Istòria de sa gara poètica

Inserire il testo dell'articolo in breve
Sa chirca de fontes documentàrias subra una traditzione orale no est su còmpitu prus fàtzile chi si potzat suprire. Sa poesia improvisada, in sa Sardigna de s'edade moderna, depiat èssere un'impòsitu o un'avesu populare chi apentaiat de seguru fintzas sas classes dirigentes.

Sa crìtica istòrica de s'Otighentos e de su Noighentos at produidu in segus cuncàmbias terminològicas chi ant demadu s'istùdiu de sas fontes. Dae unu carchi momentu in dae in antis, difatis, pro resones de militàntzia polìticu-culturale, "populare" at significadu mescamente "iscritu in sardu", imbetzes "cultu" fiat totu su chi resurtaiat iscritu in italianu. Ma sa poesia orale, populare e improvisada, non si depet cunfùndere cun sa lìrica literària, culta, e a s'ispissu fintzas de balore dae su puntu de bista estèticu, sestada "in limba" dae sos autores sardos de sos sèculos colados. Antis, custa chi fiat petzi – in tèrmines europeos de oe - sa literadura de una minoria linguìstica, est istada definida a manera birgongiosa "semiculta", pròpiu pro sa dificultade a reconnòschere dignidade literària e àulica a sa produtzione in limba sarda. Afirmare custu non bolet nàrrere però chi no esistiant raportos intre cussos duos mundos. Antis. Pro esempru, s'otava de endecasìllabos, su metru prus connotu intre sos cantadores, est de orìgine culta (a manera dàbile de àrea umanìstica italiana).

Ma sa poesia a bolu, de ogni manera, faghet parte de un'àteru mundu, cuddu de sa versificatzione improvisada de caràtere mescamente etnològicu e "populare" cun su significadu prus nèutru chi bi siat. Francu unu mentovu curtzu a sa poesia populare fatu dae Sarbadore Vidal in un'òpera de su 1683, nde dat testimonia Mateu Madau in su 1787 in su libru Armonie dei sardi, in ue si podet agatare carchi nova, fintzas si minore. Si podet atibire, de seguru, chi sa costumàntzia de imbentare versos est de orìgine antiga meda e chi esistiant diferèntzias de istile intre su Nord e su Sud de s'ìsula. In su mensile Biblioteca sarda, in su 1939, Vitòriu Àngius tratat custu argumentu cun ammiru e cumpetèntzia. A sa matessi manera mancu Giuanne Ispanu discùidat custa leada de istùdios. Su canònigu de Piaghe faghet una descritzione bastante verdadera de sa realidade de su tempus suo afirmende chi sos poetas improvisadores fiant cunsiderados dae sa populatzione de sas biddas eroes a beru.

Sa gara non fiat galu regulada e "istitutzionalizada" comente a dies de oe, ma de seguru sas ocasiones de disafiu non mancaiant. De su restu, fintzas in poetas de gabale comente a Melchiorre Murenu (chi est unu poeta a làcana intre poesia orale e culta), s'importu de sa versificatzione in pùblicu s'atibit a manera crara. Cunforma a sas fontes tzitadas dae Pàulu Pillonca in "Chent'annos", fintzas sos personàgios de sa Sardigna culta, dae Bustianu Sata a Antoni Gramsci, mustraiant ammiru pro sas balentias de sos cantadores de otavas de endecasìllabos rimados.

In prus a sos versos creados dae sesi in ocasiones privadas, sos poetas prus àbiles depiant cantare a s'ispissu in pùblicu pro sas festas e sos ritos religiosos o tziviles. Fintzas a cando in Otieri in su 1896, pro voluntade de "tiu" Antoni Cubeddu, sa gara in pratza est istada regularizada pagu prus o mancu comente la connoschimus nois oe. Sas diferèntzias prus de importu pertocant su tempus de sa gara e sa paga de sos poetas. A primìtzios, difatis, si fiat apostivigadu unu prèmiu chi beniat intregadu petzi a su binchidore ma, posca, pro resones pràticas, s'est detzìsu de pagare totus sos artistas.