Traballu cun su tòrrinu

Artesania

Sende chi apat tènnidu cuncàmbios chi non si podiant istransire cun sos paritzos pòpulos lòmpidos dae su mare, s'artesania at pigadu in Sardigna caràteres de unitzidade in cunforma a cussa de onni àtera regione italiana, siat pro sa mannària e isparghinadura de su fenòmenu, siat pro èssere una de sas printzipales formas creativas de s'ìsula.

Presupostu de fundamentu, in sas paritzas formas funtzionales de sos manufatos, est cussu de sa presèntzia fitiana de sos matessi motivos decorativos, belle a sutaliniare sos ideogrammas de inghitzu, un'alfabetu comune chi paret atzinnende a unu patrimòniu autòctonu, chi in s'artesania mostrat un'aguantu particulare. Custu limbàgiu de comunicatzione visiva est sighidu in sos sinnos ma trastocadu in su significu (pro esempru, sa "rosetta fenicia" in sa nomenclatura de oe est devènnida "fiore", su pavone originàriu "gallina" o "galletto"), e est a s'orìgine de su limbàgiu prus de totu simbòlicu. Difatis, a s'imbesse de su chi si narat, est a nàrrere chi s'artesania, non sarda ebbia, siat nàschida petzi pro dare imposta a bisòngios pràticos sa motivatzione sua tenet a s'ispissu un'orìgine sagrale.
Custa est una bisura chi no est secundària in s'anàlisi de sa nàschida sua (pro esempru sa retza de su filet tramudada dae sos altares a sos arredos de sa domo; sos bordados o sos tessìngios de sas capamagnas chi s'agatant fintzas in sos costùmenes de festa).

Unu lèssicu geomètricu e sintèticu s'agatat in sos sinnos e torrat a s'essentziale sa morfologia de tessìngios, bestires, intàllios, intritzos, teràmicas. Fintzas a deretu a pustis de s'Unidade Natzionale (1861), sos manufatos fiant destinados mescamente a su mercadu internu, distintos meda e adatos a unu mundu fitianu rùsticu, arrèschidu in arcaismos comomai colados in s'Europa moderna. Custu èssere “antigos" etotu, cherende costoire sos carateres chi lis dant balia, ponet dificultades mannas pro una rifuntzionalizatzione issoro in sa bida moderna.
Cun s'Unidade Natzionale (1861) fintzas in Sardigna naschet, difatis, su protzessu de massificatzione culturale e s'òpera de globalizatzione chi s'ìsula istransit fintzas a sos annos Chimbanta de su de XX sèculos.
Custu istentu fiat cajonadu dae sa depressione econòmica e portat duos deghènnios a pustis a s'alliniare de su totu a s'internatzionalizatzione isparghinada chi caraterizat sa giumpada dae su segundu a su de tres millènnios.

Sende gasi giai dae sos annos Binti de su sèculu coladu s'est giogadu, in su pianu polìticu, sa sorte de sa produtziones artesanas: in su liminàrgiu de su Modernismu, sa natzione comomai bidiat in s'artesania un' istorbu a sa crèschida industriale. Cust'ùrtima si pensaiat chi fiat netzessària pro su diàlogu cun sas àteras natziones europeas, indichende sos manufatos artesanales comente a materiales prus adatos a su museu etnogràficu, chi a su gosu fitianu. In sos annos intre sas duas gherras mundiales, a in antis de s'impèllida cara a su benidore, pro sa Sardigna ( e cun issa pro àteras partes de Itàlia) s'ammaniat unu destinu chi cheret su brincu dae una economia arcàica, fundada subra su binòmiu agricoltura/pastoriu, cara a una sotziedade industrializada, sena colare atraessu una fase intermèdia, comente s'istòria de àteros istados at mustradu.

In su 1929, a dare giustificatzione a s'atinu de su guvernu pro su setore artesanu, naschet s'ENAPI (Ente Nazionale dell'Artigianato e delle Piccole Industrie). Su programma suo est cussu de sortire sas fortzas mègius, reclutare intre artistas e progetistas, acostagiende•las a artesanos capassos. Si punnat a otènnere unu manufatu chi siat sa summa de duas connoschèntzias: càbidu e tècnica. In Sardigna, bidu su caràtere istraordinàriu de sas produtziones, s'ENAPI est remplasadu in su 1957 dae s'ISOLA (Istituto Sardo Organizzazione Lavoro Artigiano), de madrighe tìpica sarda, cun funtziones de promotzione, distributzione e bèndida de sos manufatos esclusivos, ofertos cun su marcu nou.
Fiat però ladinu, giai istupende custos sèberos, chi a s'artesania italiana, e sarda puru, si donaiat unu ruolu de minoria, belle pro nudda poderadu dae su Guvernu, chi, in fatos prus generales, favoriat s'iscontzu sistemàticu de sos presupostos sotziales chi manteniant astrintas sas raighinas artesanas: s'abandonu de sas campànnias, s'emigratzione, s'inurbamentu, su bisu de unu postu fissu in fàbrica. Che proa de sas responsabilidades polìticas bastat a castiare comente su Museu Natzionale de etnografia nascat in Roma, a pustis de polèmicas sena fine, agigu in su 1956 (e cun issu fintzas cussu de Nùgoro, chi oe faghet cabu a s'ISRE) e notare s'ausèntzia in Itàlia, galu oe, de unu Museo de sas Artes Aplicadas, aprodu naturale de s'artesania.

S'ISOLA aiat pòdidu rapresentare un' oportunidade reale pro sa Sardigna, ma s'esperimentu aiat faddidu sos obietivos, fortzis puru ca fundadu meda subra sos sèberos personales e subra sas capatzidades individuales de sas duas figuras de riferimentu: Eugèniu Tavolara e Ubaldo Badas. Cun sa morte issoro (su primu in su 1963 e su segundu in su 1985) isparesset su bisu de una artesania sarda chi, bidos sos presupostos, diat àere pòdidu èssere una oportunidade de rennoamentu in sa traditzione.
A su bilàntziu subra sos aspetos culturales tocat de annànghere su mèledu subra unu incarimentu progressivu de sa manodopera, chi, cun sa sessada de sa rechesta, at decretadu s'iscumparta de unas cantas espressadas che sos malunes, argunos tipos de intritzu, sa tapisseria de arredamentu, lassende tretu mannu a sas fainas industriales o semindustriales o, galu, faghende prus a lestru ma perdende in calidade.
Manufatos de artesania sarda de traditzione antiga si podent bìdere in Nùgoro, in su Museu de sa Bida e de sas Traditziones Populares Sardas; in Roma, in su Museu Natzionale de sas Artes e Traditziones Populares (EUR); in Tàtari in su Museu Archeològicu Natzionale "G. A. Sanna".

Bibliografia
G.U. Arata-G. Biasi, Arte Sarda, Milano, Treves, 1935;
V. Mossa, Artigianato sardo, Sassari, 1983;
Il Museo Sanna di Sassari, Cinisello Balsamo, A. Pizzi, 1986;
Il Museo Etnografico di Nuoro, Cinisello Balsamo, A. Pizzi,1987
Pinacoteca Nazionale di Cagliari, catalogo, vol. II, Cagliari, Pisano, 1990;
Guida ragionata dell'Artigianato Artistico Sardo, Cagliari, 1992;
M. Marini-M.L. Ferru, Storia della Ceramica in Sardegna, Cagliari, 1993
Tessitura in Sardegna, catalogo, Cagliari, ISOLA, 1994;
M.L. Wagner, La vita rustica, a cura di G. Paulis, Nuoro, Ilisso, 1996;
M. Marini, Artigianato in Mostra. ISOLA 1957-1997, Cagliari, 1997;
A. Cuccu, Cento Anni di Ceramica, Nuoro 2000
Costumi. Storia, linguaggio e prospettive del vestire in Sardegna, Nuoro, Ilisso, 2003;
Gioielli. Storia, linguaggio, religiosità dell'ornamento in Sardegna, Nuoro, Ilisso, 2004;
Pani. Tradizione e prospettive della panificazione in Sardegna, Ilisso, Nuoro 2005.