In su 1326 su Casteddu de Càlaris, tzitade losana de formatzione e cultura pisana, s'intregat de su totu in manos de sos Aragonesos. De cada manera custa data serrat, non petzi pro Casteddu ma pro bona parte de sa Sardigna, su tziclu de sa tzivilidade artìstica medioevale sinnada dae presèntzias itàlicas.
Moende dae sos primos de su de XV sèculos, est a nàrrere dae cando sa cultura catalanu-aragonesa resurtat, a su mancu in sos tzentros urbanos mannos- comomai assimilada, sa positzione de s'iscultura si definit non prus petzi in sos manìgios istòricos prus isparghinados, chi aturant de repicu architetònicu, ma mescamente in cunforma a s'istrutura cumposta.
A tempus de s'esportatzione sua in Sardigna, s'ischema de su "polittico" gòticu ispànicu ("retaule", catalanu; "retablo", castillianu) depiat àere giai leadu una forma firma, isperimentada pro sa funtzione chi l'aiant intregadu. Dae su chi si connoschet cun sa testimonia de sos dipintos etotu, si pensat chi su retàulu siat istadu introduidu in duas versiones.
In relata cun sas figuras professionales chi manìgiant s'arte plàstica in Sardigna, sos documentos de archìviu de su de XVII e de XVIII sèculos distinghent intre su "escultor" (o "sculpidor"), chi est pagadu pro produire istàtuas de linna, e su "picapedrer" (o "pedrapiquer"), chi retzit cummissiones pro traballos pro su prus de ondradu architetònicu.
Sa genia de figuralidade propònnida dae sos tacheddadores de sa linna ("escultores") espressat unu gustu suspidu de umores popolarescos chi s'acarat, cunsighende ina variedade de resurtados, cun modellos de cultura àulica. In sos arredos de linna, mescamente in sos retàulos mannos tacheddados e indeorados, istant paris, intritzende∙si, formas de espressadas diferentes.