Crèsias e fortificatziones de sa Sardigna bizantina

Manchende sas fontes documentàrias, si podet ipotizare chi sa Sardigna apat cumpartzidu petzi in parte sa profunda crisi polìtica, sotziale e econòmica, in sa cale s'imperu romanu s'agatat a cumentzare dae su de tres sèculos a pustis de Cristos.
S'ìsula non paret siat interessada pro su chi pertocat sa mancàntzia de ecuilìbrios de gradu e natura diferentes, chi interessant àteros logos de su Mediterràneu e de s'Europa, a s'imbesse resultat dae luego interessada dae unu de sos fatores chi disgregant s'unidade e sa variedade religiosa de s'imperu, su cristianèsimu.
Giai a s'incras de s'editu de Milano (313), cun su cale s'imperadore Costantinu cuntzediat a sos cristianos libertade de cultu, su nde àere leadu parte su pìscamu Cuintàsiu a su Contzìliu de Arles (314) atestat s'esistèntzia de una sea diotzesana in Casteddu. No est segura però s'entidade reale de sa comunidade cristiana e s'importàntzia e s'intzidèntzia in sa situatzione polìtica e culturale de sa tzitade.
A pustis de su 455 sa Sardigna est ocupada dae sos Vàndalos, presentes in s'Àfrica mediterrànea, ma non s'agatant, a su mancu pro sas connoschètzias presentes, sinnos de un'atividade reale de s'elementu germànicu in s'istòria de s'ìsula, chi intames si mantenet serente a sas traditziones de s'otzidente latinu finas a su momentu de sa reconchista de s'imperadore Giustinianu.
Su patrimòniu architetònicu de sa Sardigna vandàlica e bizantina no est bundante, ma semper e cando est de significu pro unu perìodu de importu meda in s'istòria de s'ìsula. Sunt galu pagu connotas sas istruturas militares, pro su prus destruidas. Si cunservant imbetzes crèsias a pianta siat longitudinale siat tzentrale, e batistèrios, su fràigu de sos cales podet èssere postu intre su de V e sa prima metade de su de XI sèculos.