Frùmini majori, ruinas de Antas in s'òpera de Della Marmora

Chirchende su tèmpiu de Sardus Pater

Sa chirca de su tèmpiu de Sardus Pater est istada sa chistione de topografia antiga de sa Sardigna de interessu prus mannu.
In su de XVI sèculos finas in s'ìsula aiant torradu a moliare sos còdighes e sos primos libros a imprenta de sos autores grecos e latinos. Fiat nàschidu luego un'interessu mannu subra sas tzitades antigas de s'ìsula.

Sas primas editziones de sa Geografia de Tolomeu aiant istimoladu s'interessu de sos Sardos: unu capìtulu in su de tres libros de s'òpera fiat dedicadu a s'ìsula e in custu fiant elencadas deghinas e deghinas de localidades isulanas.
Mancari chi Tolomeu aeret inditadu pro onni localidade sas coordinadas geogràficas (longitùdine e latitùdine), sas ubicatziones sighiant a no èssere seguras in cantu fatas subra càlculos no atendìbiles.
Galu non si connoschiat sa localizatzione de su Tèmpiu de su Sardus Pater.

Finas s'Anònimu de Ravenna in su de VII sèculos e Guidone in su de XII mentovaiant su tèmpiu de Sardus in sas òperas geogràficas issoro, iscritas impreende sas fontes de s'antighidade: ma sa farta de indicatziones de sas distàntzias intre sas localidades tzitadas rendiat a onni manera difìtzile s'impreu de sas duas òperas a fines topogràficos.

Fiat istadu su pìscamu tataresu Giuanne Frantziscu Fara a s'interessare a primu de sa localizatzione de su tèmpiu de Sardus Pater chi, in su 1580, poniat in su "Caput Neapolis", su montigru cara a mare oe naradu Capo Frasca.

Giusepe Mannu, in s'òpera sua "Storia di Sardegna" de su 1825, non seguru de ue agatare su tèmpiu de Sardus Pater, l'aiat postu intre Perdas Albas, comente cheriat Fara in su Chimbighentos, e Capo Frasca.

Finas Alberto Lamàrmora s'impinnat in su problema. In su 1839 incàrrigat s'architetu Gaetanu Cima de andare a sa badde de Antas pro rilevare su tèmpiu e pro s'incurare de sos traballos de chirca de sos pìculos chi mancaiant a s'epìgrafe de su frontone. Sa pelea de Cima no fiat serbida e in su 1840, in su segundu volùmene de su "Voyage" suo, Lamàrmora aiat pòdidu publicare, totu paris a sos rilievos e a sas propostas de ricostrutzione de su tèmpiu iscritos dae Cima, una letura partziale de s'epìgrafe, atribuida a Antoninu Pio (138-161 a pustis de Cristos) o a Marcu Aurèlio (161-180 a pustis de Cristos).

S'imponèntzia de sos rùderes aiat indetadu a Lamàrmora s'ipòtesi chi su tèmpiu esseret unu santuàriu extraurbanu de su territòriu de sa tzitade minerària de Metalla ("Sas minieras"), mentovadu in s'"Itenerarium Antonini", intre Neapolis e Sulci, in s'istrada oru·oru sa costa setentrionale e otzidentale narada "a Tibulas Sulcis".
Puru chi non si potzat torrare a fàghere cun pretzisione su tratzadu de s'istrada romana, sas trinta mìglias romanas (pagu prus o mancu 45 Km) assinnadas dae s'"Itinerarium" siat a su tretu Neapolis-Metalla siat a cuddu intre Metalla e Sulci faghiant pensare a localizare Metalla cara a Frùmini Majori, in sos chirros de Antas. In su 1859 Lamàrmora aiat cambiadu idea e aiat fatu riferimentu a su montigru de sa Frasca pro su fatu chi in unu pìculu de colunna miliare, agatadu in Neapolis a oriente de cussu montigru, si mentovat una bia chi nche leat finas a unu giassu, su nùmene de su cale, in parte cunservadu, finit in "ellum". Lamàrmora, intames de [Us]ellum, proponet de integrare [sac]ellum, tempieddu (de Sardus Pater).

In su 1858, Giuanne Ispanu, babu de s'archeologia sarda, est de su parre chi su tèmpiu depat èssere "postu in sos peales orientales de su monte (de sa Frasca) cara a Neapolis e a su frùmene sagradu in su logu naradu Santu Giorgi, in ue s'agatant ruinas de edifìtzios, pedras iscuadradas, pìculos de màrmaru e de istèrgios". De custu edifìtziu a pitzocu si nde fiat interessadu Crespi, dischente suo, pro su chi atenet a sa planimetria, sena chi esseret nàschida peruna duda a pitzu de sa natura verdadera de su cumplessu edilìtziu, mancari chi absides, lacos, bucas de forru e àteras particularidades inditaiant sa natura termale de s'istrutura.

A pustis istòricos comente Etore Pais e Camillu Bellieni, archeòlogos de importu comente Antonio Taramelli e Gennaro Pesce faghiant riferimentu a su montigru de sa Frasca comente sea de su "Sardopatoros Ieron". A dare su parre dudosu subra s'ubicatzione traditzionale de su tèmpiu in Cabu Frasca fiant istados in custu sèculu duos istudiosos: Carlo Albizzati, chi in un'istùdiu subra su Sardus Pater proponiat de identificare su tèmpiu in su Sinis, in su territòriu de sos Tharranses, e Giuanne Lilliu, su cale aiat dirigidu, pro contu de sa Soprintendèntzia a sas antighidades, una campagna de iscavos in sa localidade de S'Angiarxia, in sa praja orientale de su montigru de sa Frasca, in ue Ispanu aiat sinnaladu sas ruinas de su tèmpiu presuntu de Sardus Pater. S'iscavu, conduidu intre su mese de maju e su mese de trìulas de su 1951, aiat fatu a connòschere chi sas ruinas imponentes de S'Angiarxia non si riferiant a unu tèmpiu ma a una villa romana de primore in s'oru de mare.

In su 1954 L. Caboni, un'istudentessa de coràgiu de s'Ateneu de Casteddu, in s'àmbitu de sas chircas pro sa tesi de laùrea sua subra sos cultos e sos templos pùnicos e romanos in Sardigna fiat lòmpida a Antas e in sos muntones de blocos e de cantos architetònicos de su tèmpiu aiat iscobertu unu pìculu de s'epistìliu, finas a tando passadu sena li pònnere atentzione in sas chircas, chi, cumpletadu cun un'àteru blocu agatadu in su 1967, aiat cunsentidu a Giuanna Sòtgiu de torrare sa letzione cumpleta de s'iscritzione frontale.

A printzìpios de sos annos Sessanta, fiat lòmpidu a Antas un'àteru chircadore, Foiso Fois, chi curaiat s'istùdiu de sa viabilidade romana de s'ìsula. Fois aiat fatu duas osservatziones de importu mannu: rilevende ex-novo su tèmpiu, a unu chirru si fiat abizadu chi in sos rilievos planimètricos de Cima mancaiant duos ambientes cuadrangulares minores chi serraiant su satzellu in s'ala curtza nord-otzidentale, a s'àteru aiat cumpresu chi sas tècnicas edilìtzias impreadas pro fraigare su tèmpiu fiant diferentes dae sas istruturas a chirru de suta de sas iscalinas pro intrare. Custu ùrtimu particulare aiat conduidu Fois a ipotizare, ses annos in antis de su printzìpiu de sos iscavos, s'orìgine pùnica de su tèmpiu de Antas.

Su tèmpiu pariat, de onni manera, chi esseret destinadu a abarrare anònimu cando, in su 1966, a su tempus de sos primos traballos pro assentare s'àrea de Antas, in su muntone de su materiale si fiat agatada una tabella in brunzu, in ue si podiat lèghere una dèdica a Sardus Pater, presentada deretu dae Piero Meloni in su de V Cungressos Internatzionales de Epigrafia Greca e Latina in Oxford. Su repertu de importàntzia manna costituiat sa prima ispia subra su cultu de Sardus praticadu in su santuàriu de Antas. S'annu a pustis sos iscavos archeològicos nd'aiant torradu unu pìculu nou de s'iscritzione de s'epistìliu, chi si torraiat a cumpònnere cun su blocu inscritu iscobertu in su 1954 dende sa titoladura intrea de su tèmpiu: Temp[l(um) D]ei fSa]rdi Patris Babfi] (Tèmpiu de su Deus Sardus Pater Babi).

Sos iscavos aiant sighidu in su mese de cabudanni 1967 e in su cabudanni imbeniente de su 1968 e nd'aiant bogadu a campu, suta de sas iscalinas de su tèmpiu romanu, unu logu de cultu cartaginesu dedicadu a su Deus Sid, a su cale si riferiant una bintina de epigrafes pùnicas. A s'iscavu aiat sighidu in su 1969 unu raportu preliminare de iscavu ("Ricerche puniche ad Antas") èditu dae s'Istituto del Vicino Oriente de s'Universidade de Roma in sa sèrie prestigiosa de sos Istùdios Semìticos.

Su volùmene cunteniat una presentada de Sabatino Moscati, in càmbiu Ferruccio Barreca curaiat s'istùdiu de su tèmpiu. Sa documentatzione epigràfica de importu fiat analizada dae Mohamed Fantar; a Maria Giùlia Amadasi fiat istadu dadu s'istùdiu subra su Deus Sid; sas categorias materiales pùnicas (pungas, istèrgios de terra, monedas) fiant publicadas dae Enrico Acquaro e Dalila Fantar; Serena Maria Cecchini, pro acabare, presentat s'editzione de sos iscavos de unu bidditzolu tardu antigu a curtzu de su tèmpiu de Antas.