Gaetano Brundu, Luna Park de periferia

Su rennou de sos limbàgios

A batiare sa cumparta ufitziale in Sardigna de s'arte cuntemporànea est, in su 1957, sa premiatzione in sa I Biennale de Nùgoro, intre cuntierras fortes, de unu dipintu astratu de Màuru Manca. Cun s'impèllida de Manca, diretore de s'Istitutu de Arte de Tàtari (1959-69), e de sos giovanos casteddajos de su Grupu Transatzionale (1966), sa Sardigna s'aberit a sos limbàgios de s'informale e de s'arte programmada.

In sos matessi annos s'iscultore Eugèniu Tavolara inghitzat atraessu s' I.S.O.L.A. (Istituto Sardo Organizzazione Lavoro Artigianato), de su cale est diretore, una esperièntzia singulare de "handicraft design" torrende a imbentare s'artesania sarda suta sa mirada de un'incontru intre traditzione e cuntemporaneidade chi nde faghet pro pagu tempus un'esempru-ghia in campu internatzionale.

Sa crisi de su Modernismu no est cajonada in s'ìsula dae sas esperièntzias cuntzetuales, dae sa "performance" o dae s'arte ambientale (ausentes in pràtica) ma dae sas chircas neocuntzetuales de sos ùrtimos bìndighi annos chi cuntraponent a su modellu de un'arte cuntzentrada petzi subra sa forma cussu de un'arte comunicativa bortada cara a s'esternu.

Mentres fintzas in Sardigna cumentzat a pigare forma su sistema de s'arte, cun sa nàschida de istruturas museales pro su cuntemporàneu, de un'Acadèmia de sas Bellas Artes e de una atividade crìtica cumpartzida, sa generatzione artìstica noa non sentit prus sa chirca de s'identidade comente un'avrìngiu, ma comente una diferèntzia de balia, intre sas paritzas chi istant a pare in su mosàicu de su mundu globalizadu.