S'Itàlia de sas Natziones

Est in s'ispìritu cunservadore acabende s'Otighentos e a primìtzios de su Noighentos chi inghitzat in Sardigna su caminu de s'arte moderna. In tempus de binti annos s'arte sarda cumentzat a leare una identidade sua etotu e a fàghere a manera chi siant reconnotos sos artista sardos sìngulos chi, cumbintos de custa identidade pretzisa de su pòpulu sardu, atinant a su valore culturale de s'òpera issoro.

Mentres s'architetura acadèmica s'espressat cun sos istiles istòricos (classitzista, neorinascimentale, neomedioevale), su limbàgiu modernista (liberty e decò) aberit sa ghenna a illustradores in chirca de unu tratu prus modernu comente Giusepe Biasi e Filipu Figari. Paris a s'iscultore Frantziscu Ciusa, sunt sos protagonistas de cussu movimentu chi li deghet de èssere cramada dae sos crìsticos “imbentu de s'identidade artìstica sarda”, chi punnat a torrare a dare balia a sas raighinas etnogràficas de sa cultura e de s'arte isulana.

A pustis de sa prima gherra mundiale si donat atentu a sas artes aplicadas. Sa mira est cussa de annoare sa produtzione de riferimentu a sas traditziones etnogràficas locales, torrende a dare balia a sa cultura populare.

A s'imbesse, su tzentralismu de su sistema culturale fascista punnat a callare a sa muda sas rechestas regionalistas. In architetura ponent pee sas tentas ratzionalistas, cun edifìtzios a bias de grandu valore formale e funtzionale, ma in sas artes figurativas si torrant a prefèrrere sos istiles acadèmicos. S'avantzada in sa cultura natzionale costat cara: sa cultura regionale, sas modas de bida e de pensu traditzionales torrant belle a nudda pramizadas comente sunt a unu fatu de folklore ebbia.