S'arte sarda in s'Itàlia aunida

Moende dae sa metade de su de XIX sèculos cumentzat su protzessu cojanu de fràigu de un'arte chi mirat a espressare sas particularidades de sa cultura sarda in intro de s'Itàlia aunida.
Moende dae sa metade de su de XIX sèculos cumentzat su protzessu cojanu de fràigu de un'arte chi mirat a espressare sas particularidades de sa cultura sarda in intro de s'Itàlia aunida.
In s'acabu de s'Otighentos mancant in Sardigna personalidades artìsticas de significu. Su mercadu locale est dominadu dae artistas e òperas de importatzione. Pro su chi pertenet s'iscultura, bi sunt famìlias carraresas o de àteras partes de terramanna chi traballant su màrmaru, chi aberint butega in Sardigna e bogant a campu afateriadas istàtuas, bustos e monumentos pro su prus destinados a campusantos, pro Casteddu, Tàtari e àteras biddas isulanas. Sunt artistas belle semper modestos, chi sighint sa moda mèdiu natzionale de timbru classitzista o verista, cun carchi venadura romàntica.
Si distinghet prus de sas àteras s'ofitzina de su vertzellesu Giusepe Sartorio (Boccioleto Valsesia 1854-1922), de su cale sa produtzione afateriada s'agatat in belle totu su territòriu isulanu. A Sartorio l'intregant intre sas àteras cosas fintzas sa realizatzione de duos monumentos tzelebrativos de importu, in Iglèsias cussu de su parlamentare Quintino Sella, impèllida de s'atividade minerària in Sardigna (1885), in Tàtari cussu de Vitòriu Emanuele II (1892-99): acuntessimentos, ambos, chi mostrant s'isfortzu de sa cultura isulana de sinnalare a manera visiva s'ingressu de sa Sardigna in s'istrutura natzionale italiana.
Si lassat a s'ipetzifitzidade istòrica de s'ìsula, belle gasi, su Monumentu a Eleonora de Arborea in sa pratza omònima de Aristanis, fatu in su 1875-77 dae Ulisse Cambi e Mariano Falcini. Sa Sardigna at a èssere de su restu in su tzentru (fintzas si in intro de una curnisa tzelebrativa de su ruolu de Casa Savòia) de su programma iconogràficu de sa decoratzione a afriscu de sas salas consiliares de sos Palatzos provintziales de Tàtari e de Casteddu, intregadas sa prima a su Catanesu Giusepe Sciuti (1878-82) e sa segunda a su peruginu Domìnigu Bruschi (1893-96). Intre allegorias sena tempus de su potere (Sa Sardigna chi costoit s'iscudu de sos Savòia, in Casteddu) e s'ammentu de momentos èpicos de s'istòria locale ("Elionora de Arborea promulgat sa Carta de Logu", de su Bruschi, e "S'Ingressu triunfale de Giommaria Angioy in Tàtari", de su Sciuti), s'ispitit s'ùrtimu capìtulu de sa tenta de s'Otighentos de integratzione de s'ìsula in su cuadru natzionale.