Fisarmònica diatònica

S'organete e sa fisarmònica

S'organete e sa fisarmònica faghent parte de sa famìlia de sos aeròfonos, istrumentos ue su sulu de s'àera est produidu dae una fodde chi faghet sonare paritzas limbeddas de metallu. S'organete impreat s'iscala diatònica, mentras chi sa fisarmònica moderna impitat s'iscala cromàtica e cun sonadas chi s'acùrtziant de prus a s'impiantu musicale de cuddas pro launeddas.
S'organete e sa fisarmònica faghent parte de sa famìlia de sos aeròfonos, istrumentos ue su sulu de s'àera est produidu dae una fodde chi faghet sonare paritzas limbeddas de metallu.
S'organete impreat s'iscala diatònica, mentras chi sa fisarmònica moderna impitat s'iscala cromàtica. S'organete est unu istrumentu bitònicu; abatighende ogni tecla essint duos sonos cunforma a sa filada chi leat sa fodde, mentras chi sa fisarmònica est unitònica.
S'organete naschet in sa prima metade de s'Otighentos a pustis de paritzos esperimentos de Buschmann in Berlinu, Demian in Vienna e Wheatstone in Londra. In Itàlia est produidu a manera industriale dae su 1863 dae Pàulu Soprani e in sos annos sighentes lompet a Sardigna. In trinta annos, dae su 1870 a su 1900, s'isparghet in totu s'ìsula, intrat a sa lestra in sa mùsica sarda e resurtat unu de sos protagonistas, dende borta a su repertòriu e sa manera de fàghere mùsica. S'istrumentu l'impreant pro su prus in sas sonadas pro sos ballos traditzionales (mescamente su modellu a oto bassos), ma s'impitat a fitianu finas acumpangiende su cantu.
Sa realidade musicale sarda, posca, influentzat a manera bundante s'istrumentu chi achirit unu piessignu regionale forte, boghende a foras signos originales in su repertòriu, pro comente su sonadore moet sa carena sua sonende•lu, pro comente moet sos pòddighes, sa manu destra e sa manu manca, e mescamente pro comente impreat sa fodde (cun mòidas lestras – a bortas mancu si bident – aberende e tanchende•la). Printzipiende dae sos annos trinta de su Noighentos s'agatat sa prima erèntzia de sonadores professionistas o semi-professionistas sardos chi sunt unu puntu de referèntzia sìnchera pro sos sonadores imbenientes de organete. Custa prima erèntzia est ghiada dae Pedru Porcu de Aidomagiore e Màriu Bande de Anela, sighidos posca dae Toninu Masala de Nughedu Santa Bitòria, Frantziscu Bande de Anela, Domìnigu Medde de Bòrore, Pepinu Cocco de Busachi, Mondo Vercellino de Burgos.
In una leada manna de su meridione sardu, cumentzende dae su de Aristanis e incluende totu su sud, sa lòmpida de s'organete at antetzipadu s'isparghidura sighente de sa fisarmònica cromàtica chi, in sos annos binti-baranta est resurtada s'istrumentu printzipale pro acumpangiare sos ballos traditzionales. Sena duda peruna, sa fisarmònica permitet de fàghere sonadas chi s'acùrtziant de prus a s'impiantu musicale de cuddas pro launeddas, e forsis est custa sa cajone de s'isparghidura sua in su meridione sardu. Sa làcana intre s'àrea de isparghidura de s'organete e de sa fisarmònica est una leada comente mesana, ammesturada, ue ambos duos istrumentos sunt impreados. A custos tocat de annànghere su de tres istrumentos a fodde ue s'ammesturant unos cantos piessignos de s'unu e de s'àtera: faeddamus de sa fisarmònica semidiatònica, introduida a printzìpios de su Noighentos, chi tenet pro sa manu destra su tecladu diatònicu de su càntigu, e a manu manca sos bassos cromàticos. Sa fisarmònica semidiatònica s'ispàinat e e s'assentat, prus a notu in sa leada setentrionale de su de Aristanis e in su Màrghine. Intre sos prus abilidadosos cun sa fisarmònica ammentamus: Ignàtziu Erbì, Màriu Feurra, Remundu Lepori, Pedru Madau, Macàriu Marras, Pepinu Pipia, Fiorentinu Piras, Toninu Putzolu, Giuanne Saderi e Liseddu Saderi.
A ascurtare sonadas de organete o fisarmònica est normale in totu a sas festas patronales, a sas festas campinas e a Carrasegare de biddas medas de Sardigna, e fintzas cando s'adòbiant sos grupos de ballu. In sos ùrtimos annos sunt essidos a pìgiu paritzos festival e rassignas dicadas a sos duos istrumentos che a su Festival de s'Organete de Irgoli (a metade de austu), aparitzadu dae unu de sos sonadores prus famados de oe, Totore Chessa. Una regorta bundante de organetes est cudda costoida in Tàtari in unu museu minoreddu dicadu a su sonadore nòdidu Frantziscu Bande.

Consulta la scheda del Museo Etnografico Francesco Bande

Bibliografia
F. Giannattasio, L'organetto. Uno strumento musicale contadino dell'era industriale, Roma, Bulzoni, 1979;
Sardegna 1. Organetto, a cura di F. Giannattasio-B. Lortat Jacob, LP con libretto, Roma, Cetra SU 5007, s.d.