Literadura cuntemporànea

Su segundu "dopoguerra" est annoditadu in Sardigna pro "sa torrada" a una forma de autoguvernu, finas si limitada. In su 1948 sa Repùblica italiana cuntzedit a sa Sardigna su status de Regione Autònoma a Istatutu Ispetziale cun esecutivu suo e unu consìgiu regionale capatzu de legiferare.
Su segundu "dopoguerra" est annoditadu in Sardigna pro "sa torrada" a una forma de autoguvernu, finas si limitada. In su 1948 sa Repùblica italiana cuntzedit a sa Sardigna su status de Regione Autònoma a Istatutu Ispetziale cun esecutivu suo e unu consìgiu regionale capatzu de legiferare. Sa dibata culturale afilat sighende su ruolu de sos intelletuales in su protzessu de "Renàschida" de s'ìsula. In particulare, leat balia s'esperièntzia de sa rivista "Ichnusa" (1949-1962) ghiada dae Antoni Pìgliaru, intelletuale chi iscriet "La vendetta barbaricina come ordinamento giuridico". S'eredade de su pensu de Antoni Gramsci est forte meda in Sardigna, finas pro sa presèntzia in s'ìsula de sos iscritos de s'intelletuale antifascista. Abbandende a Giusepe Dessì, Sarbadore Cambosu e Sarbadore Satta, sunt de sinnalare pro àere fatu òperas literàrias in italianu Francu Solinas, Maria Giacobbe Paride Rombi, Giusepe Fiori, Gonàriu Pinna, Frantziscu Màsala, Antoni Cossu, Frantziscu Zedda, Antoni Puddu. Su fallimentu de s'indùstria petrolchìmica, in sa cale bi fiat sa pretesa de investire sos agiudos finantziàrios mannos de s'Istadu, cajonat , dae sos annos setanta, unu sentidu fitianu de discunfiàntzia in s'era autonomìstica noa. Si torrat a iscobèrrere s'impreu de sa limba sarda (chi arriscaiat de mòrrere pro neghe de sos mèdios massivos noos de comunicatzione) e s' ammàniat unu movimentu pro chi siat reconnota comente limba ufitziale. Michelànghelu Pira pro sa literadura in sardu, e Sèrgiu Atzeni pro cudda in italianu, aberint istajones noas e prospetivas.
A bisu de Giuanne Pirodda, istòricu de sa literadura de sos prus famados, pro paritzu tempus, cara a sos annos setanta, sa publicatzione de òperas de autore sardu andat a manu tenta cun un' "idea" pretzisa de Sardigna. Una visione de unu logu in foras dae s'istòria, mìticu, isoladu, agreste. Forsis pro cussu "Il giorno del giudizio" de Sarbadore Sata e "Padre padrone" de Baìngiu Ledda divenint casos literàrios. Su neosardismu, currente polìticu-culturale chi torrat a vindicare unu status diferente pro limba, identidade e soberania de s'ìsula, faghet torrare alenu e brotare sa literadura in limba chi, a bellu a bellu, iscoberit s'àndala de sa prosa iscrita in sa forma de su romanzu. Pro sa prosa in italianu si distinghent in sos annos otanta Sarbadore Mannuzzu cun "Procedura" e Giùliu Angioni cun "L'oro di Fraus" chi fundant, de carchi manera, una currente literària giallìstica cun su piessignu de s'indàgine de politzia. Finas Bachis Zizi cun "Erthole" e Micheli Columbu cun "Senza un perché" resessint a s'annoditare. In sos ùrtimos annos sa produtzione literària sarda s'est ismanniada a s'etzessu, (mescamente cudda cun su piessignu de s'indàgine de politzia) proponende nùmenes diferentes e tìtulos subra sos cales sa crìtica literària no at espressadu perunu giudìtziu definitivu. Finas a lòmpere a su casu simbòlicu de s'iscritore Nigola Lecca, casteddaju de nàschida, chi tenet una carchi fama natzionale, ma chi annuddat in totu sa sardidade in s'òpera sua comente medida e essèntzia de s'iscritura. Una punna de barigare sas làcanas isulanas chi benit a pare e bivet paris cun su traballu fitianu de sos intelletuales in sa faina subra su tema de s'identidade de s'ìsula.