Giuanne Ciusa Romagna, Sas messadoras, 1952

Sa literadura arcàdica e didascàlica

Sos Savòia, cara a sa metade de su sèculu, aparitzant in fines un’istrategia polìtica chi previdet s’ispàrghida in sa penìsula italiana. In parte, ponent a banda su frantzesu (sa limba issoro) e cumentzant una polìtica de italianizatzione. Imbiant in s’ìsula unu fiotu de istudiosos, chircadores, dotzentes e pretzetores pro nch’israighinare s’ispagnolu.
Sos Savòia, cara a sa metade de su sèculu, aparitzant in fines un’istrategia polìtica chi previdet s’ispàrghida in sa penìsula italiana. In parte, ponent a banda su frantzesu (dae semper sa limba culta e ufitziale issoro) e cumentzant una polìtica atziva de italianizatzione.
Finas sa Sardigna intrat in custu protzessu e difatis nch’imbiant in s’ìsula unu fiotu de istudiosos, chircadores, dotzentes e pretzetores (belle semper religiosos e gesuitas) pro nch’israighinare s’ispagnolu. Sa cunsighèntzia - comente narat Giuanne Pirodda – est chi si nch’ acùrtziant a sas modas e a sas currentes literàrias chi fiant difusas meda in Itàlia, in cussu perìodu. S’acùrtziant mescamente a su movimentu de s’Arcàdia, chi aberit un’acadèmia in Castedu, chi posca ispàrghinat s’influèntzia sua in Tàtari e in àteras biddas mannas. Promovidore de custa currente literària noa est Ànghelu Frantziscu Berlendis (1735-1794), gesuita, prefetu de sas iscolas in Tàtari e dotzente de elocuèntzia in s’universidade de Casteddu.
Finas in su teatru si nch’istèsiant dae s’istile ibèricu pro s’acurtziare a su melodramma metastasianu de orìgine itàlica. In custu campu, si faghent a connòschere de carchi manera sas òperas de su casteddaju Antoni Marcello (1730-1799) chi iscriet unos cantos drammas pro sa mùsica, chi paritzos sunt istados pèrdidos. Pro cunfirma de cantu sa cultura ibèrica aguantaiat, mancari chi sos drammas esserent dedicados a sa Làura de Petrarca, sunt totus pretzèdidos dae unu soneto in ispagnolu. Marcello morit de mala manera pro un’istocada inferta dae unu furone. Sa Sardigna de su Setighentos bivet unu perìodu carcu de mudòngios e de abolotos tziviles. Sas novidades culturales (finas traumàticas) introduidas dae su regime piemontesu nou s’ammesturant a su disìgiu sentzillu de sos intelletuales de leare parte a sa “froridura noa” de s’ìsula.
A bisu de Pepinu Marci, pro more de custu, e de s’ispàrghida de sas ideas noas “illuminadas” lòmpidas dae sa Frantza, naschet un’interessamentu de sos autores isulanos a s’òpera didascàlica, est a nàrrere a proas artìsticas e literàrias no in de badas ma cun inditos, cussìgios, novas e informatziones chi aerent agiudados “sardos natzionales” (gasi comente fiant numenados sos abitantes de su regnu) a si nde pesare e abiende•si cara a su progressu. Est nòdidu, intre custos, su latinista Frantziscu Carboni (1746-1817), religiosu progressista a curtzu a Gio Maria Angioy, chi – apretziadu comente unu de sos mègius espertos europeos de latinu – sèberat sa limba antiga clàssica e iscriet paritzas òperas intre sas cales ''De Sardoa Intemperie'' (1772), ''La sanità dei letterati'' (1774), ''De Corallis'' (1779) e paritzos volùmenes de''Carmina'', e fintzas poesias in italianu.
Belle che a finitia de su de XVIII sèculos sunt annoditadas paritzas òperas chi cherent unu megioru sotziale econòmicu de s’ìsula, cun sa firma de Antoni Porqueddu (''Su tesoru de sa Sardigna''), Domìnigu Simon (''Le piante''), Andria Manca dell'Arca (''L'agricoltura di Sardegna''), Giusepe Cossu (''Moriografia sarda'', ''Seriografia sarda'', ''Descrizione geografica della Sardegna''), Remundu Valle (''I tonni''), Frantziscu Cetti (''Storia naturale di Sardegna'').


MONOGRAFIE
Agricoltura di Sardegna
Descrizione geografica della Sardegna
Storia naturale di Sardegna